04/06/2026
𝗰𝗶𝗿𝗶𝗮𝗹𝗼𝘁
Arriba el mes de juny i, com diu el refranyer, «Tard o lluny, Corpus pel juny». El Corpus Christi, una celebració que enguany commemora els set-cents anys des que els jurats de la ciutat de València van declarar-la festa colenda —és a dir, festa religiosa que cal observar o santificar—, el que ara s’anomena festa de precepte o de guardar.
Més enllà de la seua dimensió religiosa, hui en dia el Corpus és també una rica mostra de la cultura festiva del poble valencià que estos dies es manifesta a les places i els carrers de moltes localitats. Hem de recordar que l’any 2023 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar 𝘌𝘭 𝘊𝘰𝘳𝘱𝘶𝘴 𝘥𝘦 𝘝𝘢𝘭𝘦̀𝘯𝘤𝘪𝘢, un vocabulari visual que arreplega un bon nombre d’elements i personatges singulars de la que antigament s’anomenava 𝘧𝘦𝘴𝘵𝘢 𝘨𝘳𝘰𝘴𝘴𝘢. Per les pàgines d’esta publicació desfilen gegants i nanos, la Moma, la cucafera o els cirialots, entre molts altres. D’estos últims parlarem en esta entrega.
Originalment, 𝘤𝘪𝘳𝘪𝘢𝘭𝘰𝘵 era el nom que rebien els ciris de grans dimensions que portaven cadascuna de les persones que participaven en la processó del Corpus de València representant els ancians que, segons l’Apocalipsi, adoraven l’Anyell de Déu. Des de 1382 hi ha testimoni de la presència d’estos personatges, que encara desfilen cada any. L’origen de la paraula 𝘤𝘪𝘳𝘪𝘢𝘭𝘰𝘵 és transparent: un augmentatiu de cirial, que, al seu torn, ens remet a 𝘤𝘪𝘳𝘪, la ‘porció de cera o de parafina, generalment de forma cilíndrica, que envolta un ble situat en l’eix i que, encesa, servix per a fer llum’. Són paraules derivades del llatí 𝘤𝘦𝘳𝘦𝘶𝘴, ‘ceri, de cera’, que ens van arribar per via eclesiàstica.
Com hem dit, el cirialot de la processó del Corpus destacava —i destaca— per la grandària, els testimonis antics ens diuen que cadascun pesava 83 lliures, quasi 30 quilos. Però, a més de designar estos ciris de grans dimensions, la paraula va passar a referir-se també, fruit d’una metonímia, a aquells que els portaven, a cadascuna de les persones que representaven els ancians de l’Apocalipsi i que van caracteritzats amb una corona al cap i amb túnica, barba i perruca blanques. Es poden veure en la processó del Corpus de València, però també a Cullera (en la processó de Sant Vicent, a l’abril), a Silla (en la processó del Crist, el 6 d’agost), a Almàssera (que celebra el Corpus el quart diumenge d’agost), a Alginet (en les festes majors del patró sant Josep a l’agost), a Algemesí (per la Mare de Déu de la Salut, el 8 de setembre) i, cada sis anys, a Morella (amb motiu del Sexenni, el tercer diumenge d’agost).
Esta segona accepció de la paraula, la que fa referència a la persona que porta el cirialot en la processó del Corpus de València i en altres festes majors, és una de les últimes novetats incorporades al Diccionari Normatiu Valencià, aprovada recentment pel ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
La imatge del cirialot com un ciri gran, plantat i estirat, ha donat lloc a l’expressió 𝘧𝘦𝘳 𝘦𝘭 𝘤𝘪𝘳𝘪𝘢𝘭𝘰𝘵, una locució verbal que el Diccionari Normatiu Valencià arreplega amb el significat d’estar, ociós i destorbant els altres’ i que ja es documentava en diversos repertoris lexicogràfics, com ara el 𝘋𝘪𝘤𝘤𝘪𝘰𝘯𝘢𝘳𝘪𝘰 𝘷𝘢𝘭𝘦𝘯𝘤𝘪𝘢𝘯𝘰-𝘤𝘢𝘴𝘵𝘦𝘭𝘭𝘢𝘯𝘰 de Josep Escrig i Constantí Llombart (1887) i el 𝘋𝘪𝘤𝘤𝘪𝘰𝘯𝘢𝘳𝘪𝘰 𝘷𝘢𝘭𝘦𝘯𝘤𝘪𝘢𝘯𝘰-𝘤𝘢𝘴𝘵𝘦𝘭𝘭𝘢𝘯𝘰 de Joaquim Martí Gadea (1891).
Finalment, encara podem apuntar un altre significat d’esta paraula, que trobem en l’obra del poeta i dramaturg festiu castellonenc Josep Forcada Polo. En el seu sainet magdalener Vítol (1949), apareix 𝘤𝘪𝘳𝘪𝘢𝘭𝘰𝘵 com una manera col·loquial de parlar de la persona que acompanyava una parella per evitar situacions d’una intimitat excessiva per a l’època: «Yo no vos comprenc als chóvens d’ara. Teniu tota la llibertat en lo festeig i encara sou egoistes. En la nostra època de noviache, no anaves un pas que no portares la sogra darrere: que teatro, que sine, que al ball, que... bueno, sempre’l sirialot detràs».
